Inici > > FER ATENCIÓ, D’UNA ALTRA MANERA: l’ús de l’atenció suspesa en moments de transició

FER ATENCIÓ, D’UNA ALTRA MANERA: l’ús de l’atenció suspesa en moments de transició

El canvi de ritme que suposen les vacances ens fa evident la vivència de les transicions en més o menys profunditat. Aquell espai temporal d’impasse on, a la vegada que revisem el “curs” just acabat, pensem en nous propòsits, reptes, desitjos… pel que vindrà.

És un diàleg intern en la dimensió existencial, quan ens pensem nosaltres en el “món”, i aleshores fem una revisió que ens destaca i selecciona uns fets, persones, moments amb els quals composem una narrativa i li donem un significat: “Ha estat un bon curs, no tant, en això sí però en allò no…”

En realitat parlem sobre el present del passat, és el passat tal i com el veig ara. Com deia Sant Agustí, sempre estem en present.

Igualment quan pensem en el futur, és el present del futur. Des del que sóc ara el visualitzo i em faig propòsits per a la nova temporada. Potser no els acompliré del tot, però em donen un sentit de cap on desitjo anar. I no és poc! Segurament que en moments de desorientació, dificultats…, podré recordar-los i trobar la voluntat que em permetrà persistir.

Aquests pensaments poden emergir (perquè no ens podem forçar a produir-los) quan aconseguim parar el ritme del dia a dia, prendre distància de l’activitat frenètica, de les obligacions que ens demanen estar atents als objectius, centrats en el que cal fer, anticipant per assegurar un resultat, optimitzant recursos. El que dirien alguns autors inspirats en W.R. Bion, practicant constantment una atenció focalitzada.

Però també hi ha moments que requereixen un altre tipus d’atenció, una reflexió sense presses, on puguem divagar, associar i sentir què ens diu allò que pensem, a on ens porta… Seria el que tècnicament es diu practicar una atenció suspesa. Suspesa de judici, de comprensió lògica, de decisió, d’utilitat immediata.

Es tracta de l’atenció que ens permet viatjar en als tres temps mencionats: passat, present i futur. I amb aquest viatge associatiu potser descobrir o redescobrir el que ens anima, quan podem redefinir el sentit del que fem o pretenem.

Aquest viatge no reclama esforç en resoldre una problemàtica, sinó la capacitat d’afluixar certeses, de permetre’ns estar en suspensió, en emergència i per tant estar disposats a viure moments d’incertesa, d’incoherència i ambigüitat.

Són aquests tipus de pensaments suspesos, que ens fem en moments de canvi vital-professional, quan sentim que s’ha acabat un projecte i ens plantegem cap a on volem anar. En aquests moments podem intentar esforçar-nos a trobar un camí “útil” i “segur”, perquè potser l’entorn ens pressiona a fer-ho, però podria no ser el camí que més sentit té per a nosaltres. I quina diferència quan ens dediquem a ser “performants” o quan ens impliquem perquè allò té un sentit per a nosaltres! I quina diferència entre els equips que treballen amb sentit, amb una visió desitjada de futur o els que treballen tot just per a resoldre el present!

Des de l’eficiència i la productivitat ens acostumem a practicar l’atenció focalitzada; anàlisi de dades i solució de problemes a través de la lògica racional. És una atenció que que sense adonar-nos la practiquem en molts àmbits. Fes atenció, no badis!

Aleshores no ens permetem imaginar, reflexionar sense objectius clars, associar, sentir i escoltar-nos (individualment i col·lectivament), i perdem la capacitat d’espera, de contenir la pròpia ansietat que demana el descobriment de sentit.

I si el que volem és connectar plenament amb el que fem, trobar el sentit per arriscar a aportar la nostra singularitat en favor del projecte, necessitem practicar aquesta atenció i, per tant, crear unes condicions que l’estimulin, per tal d’explorar conjuntament des del no-saber el que busquem, no tenir una explicació lògica del que emergeix, però que ens permetrà estar atents a allò significatiu per a cada un, i segurament innovador en el seu context.

És inevitable que els equips i les organitzacions visquin transicions existencials com les que mencionem i, per tant, necessitin renovar el sentit del projecte en moments clau. Caldrà estar atents per a identificar el moment adequat de crear aquests espais organitzatius d’exploració conjunta i tenir cura de les condicions que facilitaran el procés d’emergència.

(per aprofundir en la pràctica, veure el Seminari Acció amb Visió)

per Sandra Carrau, 13 de juliol de 2017

Compartir-hoShare on FacebookTweet about this on TwitterShare on LinkedIn
Vol saber més? Contacti amb nosaltres: @ Tel.+34.93.415.30.99